LA CRUEL INDECISIÓ... aquarel·la xinesa

La cruel indecisió feta nostra

porta el neguit, la hectiquesa,

la soflama de no poder seguir

i no concretar moment per avançar...

Pas avant, pas enrere, pas...

Mirar a la dreta, enfront, a l’esquerra...

Quina ma movem, la dreta

per que és la dreta o l’esquerra...

I asseguts a la cadira o brancal de casa

vindran les orenetes o pardals

a fer-nos concert i ens sumarem

al que diran i que em de moure cames...?

Serem famosos per l’indecisió

i ens trauran la cera de les orelles

per que nosaltres no sabem

ni allargar el nas per olorar

tot el que a la cuina es cou

i saber d’antuvi el plat que ens espera...?

Apartem aquesta lacra...

podem triomfar o perdre

si ens apropem al nou horitzó

però som conseqüents de la voluntat.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 28-2-16.

FULLA... aquarel·la

Et buscava, oh fulla malmesa pel vent,

callada en el lloc, verda de vida...

Ha arribat el teu moment

sabent prendre el vol  final...

Has marxat, això sí, poc a poc

com mosquit que vola al vent

que deixa que el portin, i contra voluntat,

t’han masegat contra el ramatge,

contra el ribàs, contra el pedrot...

Tant bé que estaves penjada

movent-te com pèndul viu

al ritme del zèfir que alenava...

Mala sort has tingut

i has perdut el timó que et sostenia

quan la tempesta ha fet ma

de teva lleugera presencia...

Quan trist és ara veure’t arraconada

contra l’espona, tu, verda encara

amb tes companyes resseques

malmeses ja podrides i sense vida.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E..- 5-5-16

HACKERS... aquarel·la xinesa

HACKERS: COLLITA D'ARA

El brancal de la porta el separava del carrer...

Amb ella oberta entraria el sol del matí a casa.

De jove, fa un munt d’anys, ara ho veu tot lluny, lluny,

les portes i finestres i balcons  es tancaven sols les nits.

Les portes mig entornades visiblement amb una fusta

entre les dos fulles o la balda lliure, era lliure l’entrar...

Un diu que un dia va entrar i no trobant a ningú

va seguir, cridant a l’ama, fins presentar-se a la cuina,

Vaja novetat... L’olla bullia, collí la cobertona  amb un drap...

I quan va veure la bullidor...- Ja em quedaria a dinar,

Tant que ho necessito... - va pensar millor

I collint el cullerot es va servir un botifarró...

Va tornar a tapar l’olla i cridant a la mestressa

retornava el camí tot i embolicant amb el mocador

la joia que a l’empar de mirades aniria a consolar

aquell ventre ... Ara, amb la porta tancada

ens entren.... I poden robar-nos les idees quan obrim

sense pensar-hi aquest aparatet que sap fins del nostre melic.

Posem la cobertona, el cullerot pot remenar l’olla.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 16-2-16

TEATRE... aquarel·la

He anat al teatre, soc al teatre,

no em crec el teatre, no me’l crec,

ronda insistent la mentida volent demostrar veritats !!!

Veig que el teatre és també dins la política...

i en la vida de pràcticament tothom s’usa,,,clar, no sempre, però...

Es diu la veritat assumida i prefabricada per uns quants,

que lluiten per sobrepassar les realitats existents .

És diu mentida neta com si fos realitat inqüestionable.

Podem descobrir la hipocresia que camina segura amb tuf

de vestuari net, galtes empolsades,bigotis postissos,

barbes pentinades, tupés i perruques impecables...

La disfressa de corder i els queixals de llop, deien abans,

i,avui,les tenim davant nassos esclatant que el que ens venen

és el verisme i sols aquell deu ser la religió de tots...

He anat al teatre, soc al teatre...

A veure si el director o qui mana em dóna paper

per representar també totes les meves teories

sobre la GRAN VERITAT DEL VOT... Seré hipòcrita consensuat?

Em creuran les meves botifarres a punt de posar a l’olla ?

Aplaudiran i seguiran els meus consells del flamant teatret ?

Qui sap si fins pagaran per comprar-me idees...

Pretendre no és obtenir, ara ,... Qui no té la paradeta

de titelles, monòlegs ostentosos,lloros ensenyats ?

Fins s’escriuen llibres per culturar... Passeu per la guixeta...

En el TEATRE no hi ha res de franc... tot es paga...

Com viuria la presidència, sense calers ?...

Ai, menejar la perdiu... Cuidem l’escopeta sense balins...

Si matem aquest teatre en vindrà un altre...

DE REBAIXES 16.-ANTON.- T.E.- 17-2-16.

COPA... aquarel·la

Li passava el temps amb la copa a la ma...

La botella oberta damunt taula resava precs

en aquell altar a arrebossar de deliris.

El goig de sublimar el líquid a bon desig

li entranyava la satisfacció de galta plena ...

Olorant i glopejant s’internava en delit ple.

La copa, conca de ma desitjosa de complaure,

entenia que seu mestratge  la vivificava...

Pensava en el treball que comprenia tenir

el grat gust de veure somriure la delicadesa

que damunt taula s’oferia com sacrifici

a l’esforç de tantes jornades...

Avui degustava pletòric el resultat

del seu continuat esforç...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 28-1-16

VIVIA DINS EL SILENCI... aquarel·la

Vivia dins el silenci, quiet de llum.

Clamava al núvol claror nítida.

Sense el sol li variava el temps.

Ell com ruc anava donant voltes

a la sènia de les idees dins el camí

circular ple de seves femtes...

Amb els cabassets als ulls poc percebia

més que la ferum de seves podrides deixalles

Vacunat  del temps dava tombs

sense saber mai  on parava...

DE RBAIXES 16.- ANTON.- 18-5-16.

LA FONT... aquarel·la

Ronser, assegut en el seti de pedra

contemplo amb gust la font...

Un dia havia sorgit ella d’entre dos pedres

i son rajolí per molts era estimat, d’altres odiat.

Un caminet desembocant a una placeta ens conduïa allí.

Pi i alzina i arboç hi feien bona reverència...

Romer i farigola i cassanella alegraven el solar

i la font, que contínuament raja, es la joia del lloc.

Un repòs en vella pedra, sap tenir-la  el vianant

que busca la natura per llegir-la i escoltar-la.

Una parada omple de llustre, entra en ventre l’aigua

i és l’aigua amiga que consola i  satisfà

i entra en la paraula tot l’ambient que escolta...

Amfiteatre on el caçador, parlador de veu i escopetada,

que remena en oïdores orelles la seva arenga,

busca la caça que vol que caigui a ses peus...

És la paraula que al so del rajolí s’exalta

i es transforma en melodia que desperta  consens...

No us apropeu per quedar-vos quiets i embadalits,

Hi ha fonts que son com serpents hipnotitzants

que lliguen al seu ball a qui els escolta inconscient.

Quants improperis i anatemes han brollat  que escoltats

han embadalit i canviat destins que mai s’haurien previst...

I la font, la font contínuament raja fent adeptes i contraris

Però sempre raja i raja i raja sense descans....

Ronser, assegut en el seti de pedra

Contemplo, també, els desoris que causa la font...!!

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-14-5-16