CAMINARIA... aquarel·la

Caminaria fins el tard ja fosc

a punt de mirar la lluna  ben clara.

L’arbriu ensenyava ses urpes

nues de fullam arreplegant ganivets a l’aire

que al claror de la lluna feien de reixat

com filferros lliures i relligant-se...

Quina guerra !!Es podien trobar soldats armats

a punt de lluita contra impensats animalons...

Allí, però tenien seu castell de merlets atesos

per formigues que corrien pel brancall,

escarabats que posaven punts negres,

abelles i vespes guardant seus llocs

com guerrers fets a disbauxa d’espasa i llança.

Ben guardat tot l’entramat fins l’aire

demanava permís de pas en indret tant ben guardat.

En qualsevol lloc impensat podia trobar-s’hi

el guarda fidel que esgarriaria qualsevol atac.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 4-7-16

MIRA'M... aquarel·la

Mira’m

com escampa el sol de llum

que inunda l’horitzó

i es complau en el frec

pentinant arreu el color...

 Mira’m

com en la fosca de la nit

les estrelles son petons

que esclaten quan un les mira

desvestint el clarobscur.

DE REBAIXES 16. ANTON.- T.E.- 3-7-16.

NO RESSUSCITARÉ... aquarel·la

No ressuscitaré paraules

que incomodin els meus llavis.

ni conservaré paranys

que ennueguin l’història feta parla...

Jauré a la sorra escoltant l’ona

i la salabró conservarà el deix

d’aquells moments d’estès somni

allí, on les peuades marcades

les besava el fluix i reflux de l’ona...

Eren llavis que com abelles

posaven el seu nèctar a la sorra,

eren temps de glòria del meu segle

quan els neguits fugien esperitats

i la calma dormia amb el so de l’onatge.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.

EN LA PLATJA... aquarel·la

En la platja

l’ona arriba a besar peus

que marquen fita en la sorra...

Les paraules han marxat

i parlen amb el pinar

que guaiten  sàtir des de la muntanya...

Fins dalt arriben els efluvis

de la pell que es cou

ben tapats de drap pits i engonal.

Les corbes en la sorra

son serpents en moviment

que exclamen una sexualitat

somorta i compartida

sense enlairar-se ni incitar passions

en el conjuri ofert a mirades...

Des del muntanyot

la pinassa vol despullar-se

de ramatge

per amorosir a l’alzinar

que floreix al contemplar

l’espectacle que ofereix la sorra.

Excitada  sa hectiquesa,

allí, la paraula del desig brolla...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.

VIURE... aquarel·la

Viure..

Et regalo l’instant...

 Allà al lluny

es besen la mar i el cel.

És l’instant de la llum.

Des del rocatge

llençat  al líquid  blau...

Quanta espuma has generat?

T’imagino roser

de rosa pura blanca

que es bateja de color

groc, blau, roig...

Viure...

Et regalo l’instant.

El teu perfum

surt del roser

i s’inunda l’horitzó,

rocatge, cel i mar...

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-30-6-16

NO VOLDRIA... aquarel·la

No voldria entrar en sacrilegi

en mig d’aquesta sacralitat vivent

que se’ns en riu posant estesa nuvolada

que ens escossella ( fer clot ) per arrancar-ne el cep

La lluita dels finestrals per xuclar lluminària,

fent-se-la seva com si sols per ell hagués nascut

em remou per dins la noble i tendra innocència

que al nàixer, dignitat i tradicions em van parir 

Volen que renunciem d’identitats que del terral 

marcaren a cisell en pedra que en cor esdevingué

i ens vigilen les peuades canviant-les per desoris

que poden comprometre nostre ser d’ideari excels.

Que ens deixin a nostre aire en plans i muntanyes

que no portin talps per remenar pas nostres bens.

Ja hem pagat prou sa neciesa i estultícia,

sols falta que ens esclavitzin com en enclusa el martell?

Que ens deixin camí obert a nostres neguits i deliris

que pals a les rodes els retirin per sempre més.

En tot cas sols demanem el que governaren nostres ancestres

Que no s’ofeguin volent-nos esclaus seus.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 30-6-16.

LA LLUM... aquarel·l

Del cansament de la nit,

enclofada en el seu viure fosc,

desperta la llum en l’horitzó

ara escampant ses prebendes.

N’hi ha que rebran la llum primera

com rovell d’ou esclafat de groc

que inunda i marca quant toca...

Rere l’ombra del muntanyot

no hi arribarà l’alegria

i es fondrà la lluïssor del color.

La fosca també pot viure

com ombra perseguida...

En mig del prat veureu l’arbre

que s’engull els reflexes

i deixa caure sa figura

com retall obscur perfilat.

DE REBAIXES 16.- 28-6-16.