En el dia 21 de març del 2008 entrava en la xarxa amb el blog DEIXALLES allotjat a Tinet, circumstàncies que es varen donar al cap d'un temps feia cap aquí a Blogger a posar el meu granet en la immensitat de la platja.... Bona acollida i la continuitat en els meus delits es veu ben rebuda en mig de la grandesa de tant moviment.... Com ocellet he volat i he trobat nius d'esperança, també jo he donat a tots quans han vingut el gotet d'aigua atemperada segons el temps... He intentat fer amics i també molts han practicat aquesta disciplina i la virtualitat del lloc s'ha tornat amable, afable, comprensiva, generosa... excel·lenment acollidora.... He rebut i he donat sense perdre res dels valors humils que portava i he guanyat la ma que ajuda, el petó a la galta, la cadira pel descans....
En aquesta proposta de la Carme a Itinerànces Poètiques, un xalet d'estiu i d'hivern per tots els que hi volen posar a la taula seu plat poètic, hi he vingut amb els meus trenets per ajudar en la misió que fos més adient, AVUI, també hi som per cantar glòries a la PRIMAVERA...que dels cors surtin paraules de PAU, AMOR I LLIBERTAT i que s'estenguin pel mon necessitat d'aquestes sembla que utopies.....
Amb el meu treball de cuina us presento el platet per a tots. Gràcies a vosaltres que m'ajudeu a ser-hi i a viure. Anton.
.....
SI JO POGUÉS, EL TEMPS
ATURARIA....
Escrit per Antoni Fortuño Sas
1 - 3 –octubre - 06
Si jo pogués, el temps aturaria,
la rosa del Amor no es marciria
i el Sol ens calentejaria a tots.
Quants de bressols serien establia,
l’ocell son cant dolcet establiria
engegant arreu la joia i el consol.
Si jo pogués, la Pau feliç viuria,
la guerra dins del mon sufocaria
amb la concòrdia dels sers humans.
Que tots fóssim germans, com ho voldria !!
- abraçada i petó sense falsia
amb odis i enveges lligats de mans -.
Si jo pogués, seria sempre dia.
La mentida vivent apagaria
negant-li orella atenta i meu consens.
Si jo pogués la nit no existiria.
la Llum potent la fosca negaria
amb resplendor de foc sempre vivent.
Si jo pogués, el temps aturaria,
vivint en el record em complauria
allunyant l’oblit que pot fer-nos mal.
Per més que la distància existiria,
sempre l’esperit allí hi restaria
en un fratern abraç, goig desitjat.
La violència, jo arrencaria
negant-li tot favor l’ofegaria
aquietant- ne seus passos fins morir.
Menuts i vells amb cor defensaria,
dones com filles a totes les tindria
eixugant plor en son violat destí.
Si jo pogués, el temps aturaria
i a la venjança el cos li tallaria
parant son pas nefast i delictiu.
La fam a mossos me la menjaria,
fent galtes roges plenes d’alegria...!
tots tindríem plat fondo i tovalló.
Diners i propietats repartiria
per que amb salut i vida hom seria
ric d’esperit, d’intel•lecte i de cos.
Si jo pogués, el temps aturaria
per viure eix instant amb alegria
asseguts a taula menjant el Pa.
L’hora que ha de venir, jo pararia,
restant quiet, ja mai despertaria...,
com si assolís el somni eternal.
Si jo pogués, el temps aturaria...
Ens deixes a tots bocabadats quan recites. Té raó la Carme. Amb la teva veu, els poemes creixen.
ResponEliminaBona primavera, Anton!