Quan corria no avançava més
del que ara ho faig a pas feixuc.
Ara, quiet, amb crossa a vora
remiro i remiro el caminal...
Veig el pedram i males herbes,
les senyals de potes en l’esgarrap
d’ocells i rates i conills i porcs senglars.
No espero trobar-los, però se que hi son
I que caminen pel mateix sender que faig jo.
Qui sap si amagats en un matoll em miren
i no em pregunten on vaig. Sa mirada
em deu seguir com espill fent rateta...
Jo com que no els veig, els callo el bon dia,
si es que de matí els peus xafen l’innocència
o el bona nit si aparto pedruscall
que la voràgine del trànsit diari ha dut allí
per ensenyar-me que no soc sol,
que molts em miren el meu pas feixuc,
i potser aprenen que no cal córrer, si no arribar.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 11-12-16
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada