He obert finestral i el sol el besava
com una amistat renovada cada dia
He mirat al carrer, el temps caminava,
poc a poc enlluint la sodra protegida
per l’heura abraçada fins el barandat
El sospir del sol en clepsidra es tornava
i el ruc s’atansava al treball diari .
Anava consirós a la feina la bestia,
sabia d’antuvi el seu treball a fer
i sense ganes i a pas feixuc maleïa
la sènia vella on ell feia rodones
xafant el seu pixum i femta com tou panal.
Per què cada dia sorgia el sol?
Voldria tornar-se heura i aferrar-se
quiet a la rècula de catúfols, bes etern,
que com heura creixia des del fons del pou.
Allí s’hi deixaria la pell, amb ulls tapats
per que no és maregés de tant ballar el vals
i ni el sol que manava del seu treball
no l’ajudava quedant-se quiet a casa seva.
Es sentia molt desgraciat en seva feina,
sempre igual ...El ramal el privava d’independència.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 12-6-16.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada