N’estava tip i fart de tant de soroll.
Com agulles se li clavaven paraules
que portaven l’insult fet metàfora...
Volia la tranquil·litat del silenci,
de la quietud que corprèn,
del amorós ventijol que acarona
i explica seva estima concreta.
N’estava tip i fart de tant soroll...
No portava la benaurança
el crit agre culpant al no culpable...
La llosa de moli volia esbocinar
un futur millor en profit assegurat
i cors i caps estaven tips de sofriment...
Clamaven als seus déus en exili...
Clamaven la dignitat per sempre més !!!
DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 25-12-17.
Tips i farts de tan soroll, tips i farts de tanta injustícia... no podem parar de clamar, Anton!!!
ResponEliminaUn aplaudiment molt fort, per aquest poema.