Pedruscall que ara rodola...
Remuga el vent arranant camí
refregant pols i còdol, pedra menuda,
vent que escombra tot aquell neguit...
Sender que em portes la vida,
sender que segueixo, és el que tinc...
Esperaré veure la lluna com lluerna
que estengui llum calmosa en la nit.
Que no calli paraula visible de joia,
que aplani el temps desprès de la ventada
i que reneixi l’instant, el moment feliç.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-9-8-16
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada