135.- 16-5-18.
Li feia llàstima, sols sabia dir NO.
Quan l’esperit que ha de fer el miracle,
no vol,
la carn és com morta.
Deixem que la negació visqui,
que la fosca no accepti la llum.
Dia vindrà
que la nuvolada
deixi pas a l’or lluent de la claror.
Contra voluntat de la corrent
la barca no navega tranquil·la
i els rems no son prou
per salvar l’impuls de flux d’aigua.
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.- 16-5-18.
...................
136.- 17-5-18.
ENS HA DEIXAT LA MARE DE PEPITA BLADÉ,
LA SRA. CLEMÈNCIA M.
Escrit d’Anton Fortuño.- 17-5-18
Te’n has anat cap al núvol poc a poc
com fulla que vola al vent i no retorna.
Papallona cuidant sa flor estimada
abandones el jardí que et feia viure.
Marxa teu mirar i teva paraula,
teu voler-ho tot al punt i lloc sense falsia,
ton treball sabent que és què vols i que fa falta...
Te’n has anat cap al núvol poc a poc
deixant en el jardí tristor i enyorança.
Aquí et veurem en la memòria eterna
que del Amor i Pau sempre ens en parla.
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E..-17-5-18
................
137.- 18-5-18
Un llençol ben brodat i ben estès
en aquest llibre del viure
és un moment...
No penseu que cada instant
és una eternitat ?...
Un instant que ens el fem nostre
amb el treball constant,
que posarem a la bossa
on fan memòria els records.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 18-5-18.
.............
138.- 19-5-18
L’aigua com llengua abrasant
fa pas en la roca...
El vent llima delicadament
l’abrupte roca...
El sol, la llum estén sa cabellera
circumdant la roca...
Segles de constància
hi esmerça sense delit
amb calma, amb constància
S’ho pren com una joguina,
un passar el temps,
en un treball sense disbauxa,
sense neguitejar-se.
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.-19-5-18.
.............
139.- 20-5-18.
S’esplaiava en seus pensaments
plens d’un boirim de males memòries.
Li influïa el veure l’infausta plèiade
de personatges bocamolls i xerraires
que portaven el paper escrit gravat
i el repetien com lloro lliure de gàbia.
Veia la pedra que representava la veu
que escampava mentides i supèrbies
pujant fins al cel en seves afirmacions
trencant el roc fent-ne reble
que introduïen en las butxaques
de tots els creients als que fanatitzaven.
Des del muntanyot on feien les prèdiques
irrompien segurs i prepotents
en seva borratxera que imposaven.
Em faré de pedra per que hi rebotí
la paraula que em volen imposar.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E..- 20-5-18.
..................
140.- 21-5-18.
No, que no caigui el marge i revingui,
malauradament, escala fàcil d’assolir
que pugui envair-ho la inutilitat dels ineptes
que no poden sofrir se’ls menti son orgull.
Pedra a pedra i reble a reble
amb la valentia en tots i de tots,
impertorbables, hem de ser forts.
Podem revertir la muntanya en pla
i comprendre la dignitat de l’altre...?
Es difícil giravoltar el fet del contrincant,
ja que la paraula dura, insidiosa, burleta,
passa del concepte d’escoltar
i sense parla voluntària en els dos caps
i que despentina a qui en la conversa
es sent amb ànims d’entesa.
Ens queden segles d’assimilació.
Que no caigui nostre marge de lluita.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-21-5-18.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada