JA DE LLUNY VENIA... aquarel·la

Ja de lluny venia en braços caiguts, flonjos...

Avall de cos li penjaven sols creixent-li els dits

per el constant treball, compliment d’esclavituds

que mai es suspendrien restant-li per sempre llibertat...

Era seu camafeu penjat al coll, signe del desastre

que en son cos patia si no es rebel·lava...

Dins del tancat pati que l’incloïa, perdut per sempre,

insensible a tot motiu de canvi, era com clavat en creu...

La trompeta del canvi intern va esclafir primeres notes

i braços lànguids perceberen una coent cobdícia

i enrobustiren musculatura i s’elevaren al cel...

Prou sabia que d’allí sols venia sol cru, aiguats i ventades,

però provà de enardir els dits com punxant delirós

el cap de frare, ras i net que damunt seu tenia...

Una pregària somniada temps enllà li venia a cap i cor

i la veu ronca, amb saliva espessa, feu brogit d’abella

que busca el pol·len per fabricar sa nova llibertat.

Braços alts empenyeren la tàpia que tancava ses idees

I aflorà davant seu el riu segur del diàleg...

Trobava el camí per viure un nou existir...

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 11-1-15

.........SILENCIS

6.- Insensible. Ara que per enèsima vegada

queia en el parany de les sensibleries,

en tenia prou ja d’escoltar fatuïtats.