ON HI POSEM... aquarel·la

On hi posem no sols vestit, menges, diner...

si no estima, voluntat, treball, preocupació,dubtes,

ensenyances, projecció, il·lusions, anhels, goig,

ai, quan els perdem...!! Nostra propietat que és aquella,

que hem guardat, cuidat, acaronat,... se’n en recent

i el buit que ocasiona és abandó dins nostre insondable.

La traïdoria que creiem ens ennuega, com salvar-la ?

Caiem en la cara llarga, braços caiguts, encorbat el cos,

a punt de que els genolls posin afecte al pols del terra.

Ens encongim terriblement i la desgràcia aflora des de dins

i no es consola amb l’airet suau de l’ombra de la pomera...

El consol s’ha adormit i passa al extrem del plor i angoixa...

Ens sentim empobrits i la reacció fuig camí enllà sense ajudar-nos...

Paraules amigues venen, altres fugen, altres no en fan ni cas...

Tots tenim històries que contar i les recents ens ofeguen

fins que un treu el cap de la cofurna que ens angoixa

com ma que cull gargamelló per escanyar-nos...

Respirem fons i saltem la barrera... El viure té això,
un negoci en que tot ajut és poc per surar sobre el terra.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 12- 2- 15

.........SILENCIS

26.- Qui no somnia amb la grandesa que comporta el diner ?

DAMUNT EL FONS NEGRE... aquarel·la

Damunt el fons negre del vestit, fosca nit que camina,

pentinava el seu or la provocant cabellera...

Cortina al aire, els dits del vent removien amb solvència

I acompassadament el projecte d’un escrit que brilla.

Ni lluna ni estels guaitaven el camí seguit per la donzella ...

El trepig, sonoritat de fulles seques que es queixen

l’acompanyaven com melodia que violins en feien clam...

Tot el caminal, amb l’herbei florit rendia toia inacabable

com res mantra adorant guturalment alabances certes.

Estorada, orgull de verge, passejava les gràcies  enclavades

en un andar voluptuós per un mirar de sàtir a l’aguait.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 12-2-15.

.........SILENCIS

25.- La tartanya n’era tranquil·la

Tapada en la terra humida esperava el seu instant... 

ACOLLIRÉ EL BLAT... aquarel·la

Acolliré el blat de teva paraula

en orella oberta revertint-la en pa crosta mollós

que em porti la incessant melodia

que penetri per donar-nos pau.

Escoltaré el teu fraseig que camina

encavallat en la nuvolada del ventijol,

Oh !, quan s’esplaï  quan de gaudi

la lletra que supera el batec del cor !

L’horitzó callarà, la llum esclatarà serena...

Quanta delícia en un sol instant.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 7-2-15.

...........SILENCIS

24.- Darrere d’un acte en ve un altre qui sap si més perillós.

Procurem solucionar el primer no sigui que ens atrapi el següent...

SITUATS PROP DEL QUE VOLEM... aquarel·la

FA 84 ANYS ARRIBAVA A DONAR FEINA... als 4 mesos de l'Anton.

De menut era així, Un record del meu pare, ell hi va posar el meu nom en la foto i en la part posterior la data de naixement i diu que tenia, llavors, 4 mesos,

Ja veieu la insignificança d'un fet que ha sobreviscut fins ara. 

Per mi aquest trocet de cartró és una cosa estimada, sembla que hi bategui el cor del meu pare, que practica ment no vaig conèixer... 

Aquest marrec ha sofert transformacions en el temps fins arribar al avui...

Què és una vida ? Som individualitats que ens trobem en el nostre marge com pedra grossa, sembla indestructible i una bufada de vent la canvia, la sotmet, la inutilitza,... Jo, soc encara aquí, del marge han desaparegut pedres fortes, altres han quedat... I segueix el marge... I aquí entra un factor que és el que ens envolta, els còdols que falquen les pedres en certs moments, que s'apropen a ells i les ajuden, sou... tots vosaltres que sempre esteu atents per la ajuda quan es necessita i acut a falcar la pedra per que no caigui i s'estavelli el marge... Gràcies a tots els que veniu a beure i a veure... i a molts altres que hi son en esperit. A tots, sigui qui sigui és el meu reble que em falca sempre per que no rellisqui i caigui i desaparegui... Felicitats a vosaltres per que sabeu estimar. Anton.T.E.-6-2-15

CAMINEM... aqarel·la

Caminem sense moure'ns

com si la quietud fos moviment...

Ens empeny com rufagada

el vent del temps sense pas donar-ne...

I s’afanya la pluja a mullar-nos

en el lloc on tenim cabana parada...

Nostra melodia segueix pentagrama

on la lletra avança seguint compàs...

Caminem sense moure’ns

engolint experiències que ja mai fructificaran ?

DE REBAIXES 15.- ANTON.-T.E.- 5- 2-15

.........SILENCIS

22.- Els privilegis eina de prerrogatives...

Qui en gaudeix procura no perdre-les.

ES CALLA... aquarel·la

Es calla i en troben poc encara...!!

I es confon el callar imposat

amb assentiment que no té bava.

Un dia pot ressorgir la neta paraula

que empeny el crit

i de quietud de vent sense alè

entrem en tempesta que no para

i les lletres es malmetin

i es destrossin amb la segura bufada

i el pont somrient del conviure

l’arrasi amb la riuada.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 1-2-15.

....... SILENCIS 

21.- El primer crit o l’últim crit... L’esclat o la decadència...

El triomf o el fracàs...