INQUIETUD... aquarel·la

Inquietud, dubte, desgràcia ?

En l’intern de l’autoritat 

hi resa el misteri magnificat

que volem desentranyar

amb el miracle substantiu.

Per això ens fustiga 

i fins obeïm

per que s’obri el misteri

que no volem ensulsir.

Esperem sempre el miracle

on se’ns retorni el que

l’autoritat s’ha fet seu...

Qui no diu que ha usurpat ?

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.-11-6-14.

SILENCIS... aquarel·la

SILENCIS.

Poden haver-hi silencis

que segresten la parla

i en la quietud vencin

fent estralls de la veu

que no té vent per manifestar-se.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 9-6-16.

INSTANT... aquarel·la

INSTANT.

Refregant els instants

netejo les relliscades,,,

El camínal sense vorals

era perillós

i les pauses es succeïen

en l’andar.

Callada la veu

intentava atenció

i l’instant net

avançava a l’encontre

d’altre moment.

Sonava l’hora

en el vell campanar

que no es cansava

de comptar temps.

Escrupolós

seguia apuntant el cel.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 8-6-16

QUI NO RECONEIX... ?... aquarel·la

QUI NO RECONEIX LA ROSA ?

QUI NO RECONEIX L’ANXANETA?

QUI NO RECONEIX CATALUNYA ?

.........

Tenia l’autoritat del color

brullant en son alè a l’aire.

Era l’anxaneta amb ma a cel estesa

ensenyant camí de projecte comú.

Passava davant obrint senders d’anhels

on amb seguretat tothom s’hi acolliria.

Per fi el perfum s’estendria arreu

acomplint els dictats de sa nissaga...

Seria l’esclat de la seva realitat

Tant de temps anorreada, ensulsida.

Per fi entrava en el seu futur...!!!

DE REBAIXES 14-ANTON-T.E.-8 -6 - 14

ARC DE SANT MARTÍ... aquarel·la

ARC DE SANT MARTÍ.

Admirava l’arc de colorius a l’horitzó...

Ja no podia fer més el pinzell en son trajecte.

Embadalit quedava el so davant l’imatge.

Tarda preciosa esdevenia coberta de mots.

Oh, el faria seu, li pertanyeria l’embruix...

Mira al terra i compren la pintura que brolla

com estel que fa la corba i desprès retorna

afogant-se i penetrant com roda en el crestall

per on camina al so quiet de l’aire emmudit. 

Fins les canyes i tamarits callaren aquell dia...!! 

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E..- 5-6-16.

CEC... aquarel·la

Sols mirava al terra i quedà cec,

el polsim arenós li omplí retines...

Sols pensava en andar pel fang seu

sense mirar a vora les misèries d’altres

i amb seu esperit i cos apaivagar-les.

Cec es sumí en el desconsol negant-se

obrir l’ànima i mirar el pas adolorit

dels que pel mateix camí circulaven.

No tenia ni companys ni crosses amigues,

ja d’antuvi les apartà lluny: - Fora nosa !! 

I es convertí en cec perenne. Aferrat

a enveges i supèrbia, a odis i inquisicions.

Sord a tot vent. Callat a la queixa d’altres...

Sol..!! Hauria de morir en el propi insult,

bumerang que li retria homenatge.

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.- 6-6-14

PARAULA, PARAULA... aquarel·la

Em cobreixo del ventijol que alena...

He escoltat paraules netes, clares,

també d’abruptes com coves profundes

- musica en clau de do com so d’alicó o baix-.

I és que tant circula per donar amor o revertir odi.

La paraula s’escampa com gra de sembra

i vindrà la dalla a segar...

Seran netes les gavelles

si hem birbat les males herbes...

I els grapissos restaran deixalles

en l’arè que neteja nostre blat...

Al corral de les aus de posta i carn deixem-los,

elles aprofitaran fins l’últim borrim...

Tot té beneplàcit, fins de les restes

en podem fer ous i carn per subsistir...

Paraula, paraula, que seriem sense ELLA ?

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 2-6-17

CARTA OBERTA A CARLES CAPDEVILA...

CARTA OBERTA A CARLES CAPDEVILA

D’UN SER QUE L’ADMIRAVA I ADMIRA.ANTON.

Nostre compromís: el futur...

Tot és efímer. Nosaltres ho farem realitat

La ma esgarrapa la paraula adequada

i el llavi pensa deixar escapar la veu

La mirada s’extasia en el bellugadís mon

que mou i remena i se’n aprofita de tot

i ens deixa les engrunes de les destroces

de les lluites, guerres de mort de la vida...

Tu veies en teu somriure, el beneplàcit futur

d’un mon regit per la concòrdia de la paraula.

L’ensenyar i ensenyar-se en la bondat

en el somriure ple que satisfà i uneix criteris,

que consola i fructifica un estatus de pau i amor,

que dicta decàlegs d’unitat d’empatia,

que aparta la malicia per que la bondat prosperi.

Has marxat deixant la feina latent, viva,

i t’hem d’agrair l’esforç que semblava complaença...

Envia’ns el teu àngel, paraula que ens somriurà sempre.

El teu llibre és viu per que arreu es fulleja,

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 2-6-17

BUSCO... aquarel·la

Busco la llum

i trobo la fosca.

Busco l’aigua

i trobo la tempesta.

Busco el somriure

i trobo el plor...

I si busqués la carícia ?

La vida està plena de sots,

de rossolar per pendents,

de pedruscall davall del peu...

Ens acostumem a la fosca,

tempesta i plor ...!!!

Arreu la veiem i no ens en lliurem.

Provaré de donar la carícia

a veure si canvio

fosca, tempesta i plor.

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 2-6-17

PARAULES... aquarel·la

Pau, ordre, silenci, quietud,

concòrdia, harmonia,assossec...

Quantes paraules plenes de vida

i les tenim en un racó esperant

com una posta de sol acolorida

on cada instant ens clama, ens xucla.

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 20-5-17

COM OCELL... aquarel·la

Despert, destapà el cos...

Prou pensava en peus al mosaic...

A la claraboia el pardal

esmolava el bec...

Soroll vidriós metàl·lic

no becava formigues,

ni papallones ni cucs, ni mosques...,

era el seu morse que connectava

amb els altres companys i companyes...

Oh,ja no era un bec sol que s’esmolava

i el xivarri el despertava de ple...

Una fregasada als ulls

i a peu nu arribà al finestral

Baix al carrer el tractor no callava

Al compàs d’aquella musica,

un grup de persones

buscava en sa parla

la claror del sol entre núvols

i la paraula fluïa com becs de pardal.

Quines coincidències !!

Amb el bec circulen els secrets matiners.

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 17-5-17

LA FULLA SECA... aquarel·la

La fulla seca tenia seus records

Quan a l’arbre per la saba era besada.

Un dia, fluixa, va caure... El vent l’amoïnava...

- Deixa’m... no m’apartis de meves il•lusions.

No vull caminar per senders desconeguts

On les paraules emmudeixen seu so

I l’enyor em vindria a visitar omplint-me de por.

Recordem els moments de la suau carícia,

Quan tu, ventijol, ens feies que ens beséssim

Acaronant-nos en dolça i frugal companyonia...

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 31-3-15.

.......SILENCIS

55.- La veritat de la mentida és repetir-la incessantment 

fins que cau com veritat inqüestionable.

LLUITEM PER TROBAR-NOS... AQUAREL·LA

Lluitem per trobar-nos en el futur 

que s’escapa quan el tens. 

Ell no té hora precisa

i espera propet del present com el callat silenci 

que en un no res d’airet suau volem que parli del demà.

Que serà el demà , ens espera un futur probable o possible?

La lluita en vers el futur ens sotmet sempre...

Per què estem irremissible en el present 

que potser ni és això... Quan temps donem a l’instant present?

En el dolor aspirem a un passat o un futur

que ens tregui la lluita, el pesar, la tristesa.

En l’alegria...Com s’escurça l’instant...!!!

Ens aferrem a un present curt o llarg a voluntat...?

-Quan dura...? Ja s’acaba...? Ja soc lliure... ?

I l’instant camina i camina i camina... I és present ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 29-3-16.

EN ELS 19 ANYS DE LA NETA TAMARA... foto a la granja

EN ELS 18 ANYS DE LA NETA TAMARA

Avui, és dia gran i feliç per ella i per tots

I és que la veig amb divuit  anys, quina delícia al cor!!

Se’m apareix com presseguer a punt de florir

amb pètals a les galtes que em fan fruir...

Amb mirar tendre, cofoi, amable,satisfet,

manejant el cabell com ales de moixonet....

Amb la paraula que brolla de dilecta font

que distesa i segura no para en son fluir dolç...

Que parla i diu coses sàvies sense embulls explicant

o acudits que fan esclatar riallada a la seriositat.

Es un no parar de parla i parla i no es cansa de dir

com si tingués maquineta de fer embotits

i això fa que tinguin adeptes els seus concerts

a casa o a l’institut, amb la colla o al carrer..

Es una joia que ha crescut a vora i no sé com

ja que menuda era un esquitx que em distreia el son

Fer-la llegir era calvari, mai li venia de gust

i ara fins recita trenets del iaio amb el poble junt.

Li agradava el xocolata i s’embrutava del tot,

ara es posa a fer paelles que els àngels hi canten a cor...

Podria ser locutora, hostessa o del teatre fer son sou...

Matemàtiques li bullen redones com de gallina ou...

O sigui que ja pot seguir aprenent i  aprenent

amb la paraula al davant es farà bon lloc com veieu...

Un dia el seu cor tendre li clissarà ull a algun noi

i qui sap si fan parella i junts en fan casa per a tots.

No seguim amb els desitjos, que per mi son els millors

me l’estimo com ella ens estima amb sa gràcia al cor.

FELICITATS EN TEU DIA

QUE TOT PORTI ALEGRIA

I A SEGUIR AMB PAU I AMOR.

ANTON.- ET-18-3-17.

PERSONA-DONA... aquarel·la

Ahir, per la nit desfullarem pensament enlletrats en conversa amiga.

Gràcies, persona que implantes l'amistat com a bandera del teu fer.

Desfullem les paraules i fem-ne lletres cordials

que com a cordial beure'm a glopet de diàleg.

Entrenem-nos per el dia de la PERSONA-DONA

que siguin reconegudes en el més íntim dels cors humans. T...i Anton.

........................

8 – 11 – 12

Filets fins

que busco en tes pestanyes,

Pals majors de tes barquetes

que en teu mar d’ulls vibren

navegant esperançat viatge.

Filets fins...

Percaço el preu impagable

de tenir-los prop com ancoratge

on beu clarors entusiasmades

ma mirada ofegant-s’hi

amb silent entusiasme.

...........

.Què espero?

Navegarem l’immensitat

no triguis. 

Mans i llavis calents

seran nostre embolcall.

No triguis.

tindrem el zèfir bressolant que empara

i canti el vers que em cal.

No triguis...!!

...............................

Ahir dos cossos junts...

Avui, esperits caminant,

No triguis.........

ENS DONAES TEVA ESTIMA... aquarel·la

ENS DONARES TEVA ESTIMA,CADA DIA,
 I MÉS AVUI, 
LA TENIM EN EL RECORD...

No t'estic perdent...

Et veig en la llunyania del instant,

temps inesborrable

que voldria collir i copsar

de nou a ma plena i no puc.

Boirina espessa em cobreix.

Allí circula la abraçada pendent

i aclaparat en lligams etèries

em confonc com cec,

orb sense crossa que el dirigeix

Tot el cos tremola i somort

el pensament raciocina

un camí impropi d’enyor.

Que brilli la lluerna

i vegi i em declari teva marca

en el vent fent carícia.

TRENETS OCASIONALS. A JOSEP ANTON

,- ANTON.- T.E.- 5-3-17

COM UN NIU... acrílic

Com un niu d’orenetes tot en ordre...

En l'últim ordre establert... 

Canviants, 

la voràgine la fem a mida 

i queda el nou estatus...

Bell concert de micro elements

que ens diuen que em estat joiosos ?

La felicitat ronda en les galtes

i els ventres plens a sobreeixir.

I la taula a rebosar de les deixalles

que han fet goig i han complagut

ara son nosa que embruta...

Pensa en clarinet de llavis

que xiuxiuegen prets

històries i miracles...

Pensa en niu d’orenetes...

Com fan borrombori la menudalla...

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 3-3-17

ENS CLAMA LA LLUM... aquarel·la

Ens clama la llum,

Borratxins ens hi submergim

caminant fins a palpentes.

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.-20-2-17

NO MÉS 86 ANYS... foto pròpia

UN ESCALÓ MÉS HE ASSOLIT ... AL 86 DE NO SE QUANTS ME'N TOQUEN,

AMB VOSALTRES AL COSTAT FAMÍLIA, AMICS, CONEGUTS...HI HA MOLTS QUE EMPENYEN... I TAMBÉ TINC UNA CROSSA MERAVELLOSA QUE EM MOSTRA L'ESTIMA DE TOTS...VOSTRE SEMPRE ... anton..

ALS MEUS 8+6=14 anys em sento rejovenir a vora vostra...A fer còrrer la rodanxa o a jugar a patacons... us hi apunteu ? Que tot ens faci feliços 

...........

Unim-nos al somriure.

que nostres galtes siguin jardí del ulls.

que el clam de llum engegui el viure,

que solqui el terra amb llavors sense escull...

No ens preocupem on és la meta

copsem el lluny com camí d’esforç.

Mes si en el camí deixem el nostre aire

que sigui cada segon amb un somrís de goig.

DE REBAIXES 17.- ANTON.-T.E.- 4-2-17

ET REGALO LA VIDA... aquarel·la xinesa

-Et regalo la vida i no em sents ?

Escoltes vents de matinada ? –

pregunta prement l’instant el temps...

Quan som al vespre fosc i negre

que aclareixes com lluerna

encenent el fòsfor de la cua que tens

entres en el crèdit del sol que es pon.

El reservori que has guardat de llum

et fa brillar els ulls com gat ansiós.

No escoltes,però, els efluvis olorosos

que el ventijol et porta a casa

i vols com un desert de presumpta angoixa,

que no descarregui mai sa tempesta...

El verd no brota sense aigua

i tu vols viure allunyat de tot

com si dins teu fossis un heroi envejat.

Avui et parla el temps  que t’explica

ta naixença, regal al que no aspiraves,

Et parla i no l’escoltes... !!

Sols ets un gotim de gebre

que el primer raig de llum desfà.

Baixa del cavall del orgull

i entra en el rierol que porta a mar.

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 31-1-17

ENS FN VIURE... aquarel·la xinesa

Ens fan viure de pressa, ràpid,

per que no ens adonem del que fem...

El neguit ens situa en l’abisme

amb gran perill de rossolar

per la pendent del propi descrèdit.

Jurem i perjurem que no ens passarà

l’exemple fatal d’altres que alegres

jugaren amb el temps imperiós

superant, creien, etapes de disgustos

com si dels actes fóssim tots

mers visionaris que no ens afecten.

Lluïda creença ens ve a les mans !!

Tots els respirs porten conseqüències

que tard o d’hora s’han d’acceptar...

El brill de l’instant no ens faci cecs.

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.-31-1-17

LA OFENSA OFENSIVA... aquarel·la

La ofensa ofensiva

imperava en seva boca...

No callava un instant.

Potent de veu

era xantre impulsiu

que sa paraula espessa

cala i omple el rotlle.

Impúdic, insurgent,

ofenia sense mirar-s’hi.

Segur que ningú

l’hi havia parat els peus

en sa adolescència

i es sentia segur, molt segur

per que imposava seva llei.

Trobaria atzucac o tovanc

on s’esclafaria sa impertinència ?

Gos o hiena o llop

colraria escopeta disposta

a llençar bramul de cavall

i estampir-lo en la inutilitat.

Cridaire tallant-li la veu

seria campana sense badall.

SE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 31-1-17

DIES DE GLÒRIA... aquarel·la abstracta

Dies de glòria voldria per tots...

Què difícil la voluntat feta llei... !!!

No tots estem en el mateix

paràmetre de goig i joia...

Mentre,abraçaré l’esperança

per que la fe ja la tinc al sarró.

i caminaré entre els desitjos

per dar-los a tots compliment,

i enlairar braços de conquesta

dirigint el nou concert,

apressaré la ma a l’alegria 

i les galtes fruiran de petons.

I em creuré totes les mentides,

potser fins nosaltres ho som.

I així viuré tranquil, sense dubtes,

com els secrets que si els dius, ja no hi son.

A viure la festa que alegri a tothom.

que esclati en la foguera el nou part

d’anhels i de il•lusions.... Bones festes... !!!

DE REBAIXES 17.-ANTON.- T.E.- 13-1-17

PLENA DE GEL... aquarel·la

Seguiria com ho havia fet temps i temps.

Avui, plena de gel...!!!

Era soca i arbre d’olivera de secà,

conreada i també convivint el bosc.

N’estava orgullosa...

Tramuntana freda o bojorn calent,

garbinada fresca o cerç tempestuós

n’havia tingut escrit i molt en son llibre.

Avui li tocava: Pleneta de gel ...!!!

Cabellera i brancam amorrat

a la reseca soca de pollanc fàcil,

era com bola a punt de seguir al vent.

Callava pensant en el sol... !!

Tant de viure amb instants diversos

ara, agomboiada tenia guspires de llum,

pensaments inaudits, idees noves...

Quan el vent remenava cabellera inquieta

raciocinava en la llibertat del ocell...

Avui, enclotada buscava el ser ella

en seu terme,en remoure la història

que a sos peus paria dia a dia

pel profit del terral...

El gel la colrava d’ingent pensar.

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 10-1-17