ens ha deixat l'amic julian masip

ENS HA DEIXAT L’AMIC JULIAN MASIP

Persona generosa, pulcra en seu treball, sempre es distingia per la vera amistat, donant fe en tot moment la seva estima al poble i al terrer. Varem tenir sempre una relació d’amics sense fissura, amb l’ajuda que correspon a fructífera relació. Sempre en meu record l’he de tenir i en falta l’he de trobar. Anton.- 15-3- 18

.......................................

Embolcallat en la melangia de la tristesa,

i amb singlot a gola esperant el plor,

he sabut de tu que amb la nuvolada marxes

vers el caminal etern del teu infinit.

I ha vingut a mi el teu noble somriure

que sempre amb conversa usaves com amic.

Falta faràs a molts que et teníem bona estima

per que en tu sempre brotava com d’aigua en riu.

Jugaves amb les pedres amb mall per fer-ne marge,

tisores i xerrac pentinaven acaronant-lo tot l’arbriu

i el marge et parlava de ta feina que l’eternitzava,

els arbres et regalaven, joiosos, seu fruit diví.

De  parla i somriure, amb ells en treies seva estima

i tots et coneixien com a cuidant noble i amic.

Et trobaran en falta, fets i parla que els dedicaves...

Era un conjuri del bon fer que sempre vas tenir.

Nosaltres et recordarem, i falta has de fer-nos,

quan no et trobem pel poble  o seguint nostre camí. 

Fins sempre, amic, bon amic, perfecte amic.-Anton.

                              DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-  14-3-18.

LA LLUNA... aquarel·la

64.- 4-3-18

Surt la lluna blanca de la nit

vestida amb mantell blanc.

Darrera amagues teva cara plena de goig.

que em mira volent-me abraçar.

- Si som tant lluny... !!-

I rebo la brillant mirada.

Veig tes narius inspirant claror,

llavis oberts amb alè de perfum

i les galtes rialleres omplen

el blanc verdós de la lluna.

La serralada no ha xerracat

la vivesa del teu encant.

Pel terrer teva llum s’escampa.

La blanquinor de la llum

repuja i rebrolla en les violes

- papallones que no emprenen vol -

un platejat que enveja

l’arbriu dormit d’hivern.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 4-3-18

DEL DESAMOR... aquarel·la

48.-16-2-18

Del desamor en feia bandera pròpia

que onejava amb orgull adolescent...

Què el paria que el tinguessin per un sorrut

que sols vol triomfar ell arreu?

Seu conclave particular s’enorgullí

de poder combatre a tot sense baixar el cap.

Es sentia segur en seu paper patètic 

i per altres incomprès,ell se’n fotia...

El seu NO a tot, dibuixava a cel i terra

el seu carisma guanyador sense amor a res.

Del DINER deia que era seu súbdit

i que obeía ses lleis i seus mandats,

sí,un simple majordom amb casal net

que amb fregall manava abellir

i estès a la ordre. Els demés simples esclaus

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 16-2-18.

EL MELIC... aquarel·la

47.- 15-2-18

No es veia el seu melic de panxut que  n’era,

mes si que els contrincants en mirar, s’hi regiraven .

Que se’n sabia ell del mirar dels altres...?

El seu estat no dava per lligar-se les sabates.

però, que li importava si tenia servents.

Sonà al aire el crit de Idiota...!!!

Bona proclama que no tenia en compte.

Altre esclafà la tifa de Imbècil !!!

Ell es mirà la cartera que es sobreeixia de bitllets

i claret, claret els espellofà :- Sou uns Necis...!!!

El meu regne no és el melic, si no el diner a bossa.

Sempre sereu esclaus del vostre infortuni.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 15-2-18.

SE'NS COL·LOQUEN... aquarel·la

43.- 11-2-18

Se’ns col·loquen cuirasses de grat

o imposades per protegir-nos,  ens diuen.

Ens desperten sincerament la veritat ?

Les malifetes de la vida

– tendres som sempre com adolescents -,

les hem d’aprendre, no les coneixem.

- Experiència - clama la vellesa al jovent.

Ens porten a l’era a batre l’ordi,blat, faves,

I ,allí, en el treball, les cabassades del gra

- grapissos, pols, pallús, algun pedruscall -

cauen damunt nostre sense vagar

i també se’ns mostra la realitat dura

i com ocells eixalats, perdem les il·lusions.

La neu que cau com floquets innocents

es contaminen al tocar a terra

i saben que ja han acabat el vol...

És la seva realitat, la nostra experimentada realitat.

Hem descobert que res és fàcil...

Sortim al neguit vital,

pregonament hospitalari

i ens donem compte que s’ha desgelat

aquell iglú pel descans

i en el que crèiem.

Realitat de realitats !!!

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 11-2-18.

NO ESCOLTEM LES VEUS... aquarel·la

40.- 8-2-18

No escoltem les veus difuses que s’apropen.

No caiguem en els tentacles que mengen les hores.

Si no aquestes – instants d’aventures -,

es perdran en el pou incert del anonimat.

No seran ni gnom ni vestal, entrant en son mon quiet.

Desapareixerem com bombolla

que  infla, explota, es destrossa, ja no és...

Busquem nostra oportunitat

i creem nostre únic mite...el temps.

Som temps, però quin temps volem ser ?

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 8-2-18

REVIURE ELS DETALLS... aquarel·la

39.-7-2-18

Reviure els detalls que varen quedar

en el sarró quan buidem l’excelsitud, 

torna a viure amb plenitud deformable

amb el pensament que ens assoleix... ?

Qui no barreja la baralla buscant combinació

quan, donant-se llustre, reparteixin cartes ?

Les toca d’esquena, el tacte no es declara

si acarona asos o sotes o barreja de menudalla

i no té tanta sensibilitat ni coneixement fent de mag.

Si que recorda nits vora fogardal quan fred

era fora i volia entrar a jugar a la brisca.

Junt als troncs brunyint caliu a les ànimes

conversava llençant la carta per fer basa segura.

Ansiós recollia el guany que anava al munt

fent el distret com si tant li fes... Allí el joc

era la conversa, assabentar-se... Com fruïa !!!

Avui en el sarró vell i esquinçat hi troba

aquella carta que el feia guanyar a vora foc...

Avui aquells trossos de cartró son digitals...

No pots plegar el muntet amb les mans

igualant-ne el grapat i amuntegant sens greuge,

però, aquí com al foc d’abans, conflueix

el joc bo, regular, passable... i un troba conlloga.

DE REBAIXES 18.-7-2-18